Jacint Verdaguer l'anomenà, en un dels versos inicials de l'Emigrant, "ermita al cel suspesa". No es pot descriure millor l'emplaçament d'aquest santuari marià, enfilat al capdamunt de la serra que li dóna nom, a 1.246 metres d'alçada.

Anomenada també talaia de la plana , us aboca a una magnífica panoràmica sobre la serralada pirinenca, d'un costat, i la Vall del Ges i la comarca d'Osona, de l'altre. Contemplar des de Bellmunt la Plana de Vic quan un mar de boira la cobreix és una experiència inoblidable.

Es puja a Bellmunt, des de Sant Pere, a peu per l'antic camí o bé en cotxe per una carretera que us deixa al peu del santuari. Des de l'altra vessant, s'hi pot arribar caminant des de Vidrà per un corriol que s'enfila entre les ombres del bosc de les fages.
 

L'església i l'hostatgeria formen un sol i robust edifici, amb aparença de fortalesa, que sembla sorgit de les cingleres rocoses que el suporten. A la façana de ponent s'obre el baluard, una gran terrassa assentada en el rocam, per la qual s'accedeix a l'església i des d'on s'albiren unes vistes impressionants.  

Al turó veí de Sa Reganyada, avui coronat per una gran creu metàl·lica, s'aixeca el pedró de la Mare de Déu de les Alades, on segons la tradició es va trobar la imatge de la Verge i on cada any van a morir eixams de formigues alades.

Es pensa que el santuari fou inicialment la capella de l'antic Castell de Sa Reganyada, que existia des d'abans del 1.020 però del qual avui no en queda rastre. El culte a la Mare de Déu apareix documentat per primer cop l'any 1.219. Des de llavors, l'ermita ha sofert diverses reformes i ampliacions, i n'ha viscut de tots colors: incendis, enfrontaments polítics, saquejos de bandolers, destrosses causades per llamps i un nou assalt durant la Guerra Civil.

L'any 1.982 la Diputació de Barcelona encetà un important projecte de restauració acabat el 1.990, que ha convertit el santuari en punt de reunió i hostatgeria, bo i mantenint el seu caràcter de lloc de devoció mariana.